No calcar (quan hi havien papers vegetals) mai: re-dibuixar cada planta de
|
|
dalt a baix. Dibuixar a llapis. Pressionar a l’inici de la línia. Rotar la punta en fer el desplaçament. Sentir, si us plau, el final del traç (...una mica més de pressió).
El primer LUB com a cenobi.
El Palau d’Artà com el seu Bayreuth, i la cartografia, amagada a tantes habitacions, el seu tresor amagat.
El Pla com a sistema d’ordre, i la dispositio dels convidats a la seva taula, estudiada com a tal, i tot,demanant quasi el mateix temps de reflexió. |
|
Estimar Schubert. Les tarantel·les també. A dues veus. Escoltar-lo a l’altell de Muntaner, hores seguides. Rememorar llibreries de vell a NY, i enquadernacions, i gramatges de paper, mentre es fa fosc, i no encén el llum, i esdevenim siluetes. El Tibidabo al fons.
Els trajectes de visita d’obres com el millor moment per canviar el que tot just acabem de dibuixar a l’estudi. L’Escarabat VW. La cuina com a estudi. La cabana sioux on habitava la Maria petita. La lletra seva menuda. Utilitzar el silenci per pensar, per intimidar, per obrir espais. Estar habitualment febril abans d’esdevenir brillant. |
|
Descobrir d’hora, all senses, els ordres complexes, i estimar-los potser tard. Cada cop més atent a les excepcions que a les regles. D’allò holístic fins el quasi situacionisme final. Houellebecq. Un passeig, -precisament!-, per Nàpols, tot parlant d’això. De la bellesa dels sistemes a la bellesa de les excepcions: estudiar-los, per trair-los adequadament.
Ensenyar-m’ho (quasi) tot, i deixar-me marxar: Manuel. / Barcelona
(a Rosa Feliu, devotament)
|
|