dalt a baix. Dibuixar a llapis. Pressionar a l’inici de la línia. Rotar la punta en fer el desplaçament. Sentir, si us plau, el final del traç (...una mica més de pressió).
El primer LUB com a cenobi.
El Palau d’Artà com el seu Bayreuth, i la cartografia, amagada a tantes habitacions, el seu tresor amagat.
El Pla com a sistema d’ordre, i la dispositio dels convidats a la seva taula, estudiada com a tal, i tot,demanant quasi el mateix temps de reflexió.

Estimar Schubert. Les tarantel·les també. A dues veus. Escoltar-lo a l’altell de Muntaner, hores seguides. Rememorar llibreries de vell a NY, i enquadernacions, i gramatges de paper, mentre es fa fosc, i no encén el llum, i esdevenim siluetes. El Tibidabo al fons.
Els trajectes de visita d’obres com el millor moment per canviar el que tot just acabem de dibuixar a l’estudi. L’Escarabat VW. La cuina com a estudi. La cabana sioux on habitava la Maria petita. La lletra seva menuda. Utilitzar el silenci per pensar, per intimidar, per obrir espais. Estar habitualment febril abans d’esdevenir brillant.